Discs durs, SATA, ATA, IDE i trampes.

Amb l'augment de tamany dels discs durs i la velocitat cada vegada més gran, el primer tipus de connexió (IDE, la de molts pins del gruix d'un canó de barba i complicats de moure i canviar sense que es dobleguessin) es va quedar petita. Les connexions IDE no arribaven més enllà dels 250 GB -i els discs durs de 250 GB eren difícils de trobar i extremadament cars.-

Després d'una sèrie de provatures es va arribar a l'estàndard SATA, amb una gran fiabilitat mecànica, gran velocitat de transferència, tamanys que passen del TB,... de forma habitual els discs més petits que se solen trobar amb aquest connector tenen un mínim de 160 GB. (Sí, no us penseu que els 160 GB dels Toshiba són per generositat, és que són els més fàcils de trobar).

Pero el problema venia perque als sistemes operatius anteriors a aquest desenvolupament no tenien suport per al nou sistema de control del disc dur. En el cas, per exemple del Windows XP -un sistema amb llarga longevitat, perllongada pel fiasco Vista,- aquest no existia fins al Service Pack 3; això mateix pot passar amb distribucions linux antigues que volguem fer servir. Quan intentem accedir al disc dur ens diu que no existeix i no podem fer res.

Podem buscar controladors, fer equilibris amb el sistema... és molt més fàcil:

1. Quan l'ordinador arrenca podem accedir a la BIOS -és el control bàsic de l'ordinador, aquell que li diu a la CPU què té i com s'ha de comunicar amb les seves peces-. Habitualment és amb F1, F2 o ESC però cal mirar a cada equip.
2. A la BIOS anem buscant opcions SENSE MODIFICAR RES fins a trobar alguna que inclou el terme SATA. Generalitzo molt però és perque a cada BIOS es fa servir un terme diferent i és a menús diferents. Si no estem segurs d'allò que hem fet, sortim sense guardar per no afectar l'equip.
   
3. Modifiquem el camp de SATA a Compatible -o alguna cosa semblant. En general, l'alternativa que tinguem.
4. Sortim guardant la modificació (habitualment F11).

Amb això l'equip es reinicia i tenim accès al disc SATA sense problemes de controladors. Com a segon efecte també fa, a la Linkat, que aquelles vegades quan el sistema passa a l'autocomprobació no trigui tant de temps a fer la revisió. Això sí, la bateria ens aguantarà una mica menys perque els mecanismes no es desactiven tan sovint. Teniu més informació -i molt millor explicat, i presentacions- aquí.

Fins després.