Discs durs, SATA, ATA, IDE i trampes.

Amb l'augment de tamany dels discs durs i la velocitat cada vegada més gran, el primer tipus de connexió (IDE, la de molts pins del gruix d'un canó de barba i complicats de moure i canviar sense que es dobleguessin) es va quedar petita. Les connexions IDE no arribaven més enllà dels 250 GB -i els discs durs de 250 GB eren difícils de trobar i extremadament cars.-

Després d'una sèrie de provatures es va arribar a l'estàndard SATA, amb una gran fiabilitat mecànica, gran velocitat de transferència, tamanys que passen del TB,... de forma habitual els discs més petits que se solen trobar amb aquest connector tenen un mínim de 160 GB. (Sí, no us penseu que els 160 GB dels Toshiba són per generositat, és que són els més fàcils de trobar).

Pero el problema venia perque als sistemes operatius anteriors a aquest desenvolupament no tenien suport per al nou sistema de control del disc dur. En el cas, per exemple del Windows XP -un sistema amb llarga longevitat, perllongada pel fiasco Vista,- aquest no existia fins al Service Pack 3; això mateix pot passar amb distribucions linux antigues que volguem fer servir. Quan intentem accedir al disc dur ens diu que no existeix i no podem fer res.

Podem buscar controladors, fer equilibris amb el sistema... és molt més fàcil:

1. Quan l'ordinador arrenca podem accedir a la BIOS -és el control bàsic de l'ordinador, aquell que li diu a la CPU què té i com s'ha de comunicar amb les seves peces-. Habitualment és amb F1, F2 o ESC però cal mirar a cada equip.
2. A la BIOS anem buscant opcions SENSE MODIFICAR RES fins a trobar alguna que inclou el terme SATA. Generalitzo molt però és perque a cada BIOS es fa servir un terme diferent i és a menús diferents. Si no estem segurs d'allò que hem fet, sortim sense guardar per no afectar l'equip.
   
3. Modifiquem el camp de SATA a Compatible -o alguna cosa semblant. En general, l'alternativa que tinguem.
4. Sortim guardant la modificació (habitualment F11).

Amb això l'equip es reinicia i tenim accès al disc SATA sense problemes de controladors. Com a segon efecte també fa, a la Linkat, que aquelles vegades quan el sistema passa a l'autocomprobació no trigui tant de temps a fer la revisió. Això sí, la bateria ens aguantarà una mica menys perque els mecanismes no es desactiven tan sovint. Teniu més informació -i molt millor explicat, i presentacions- aquí.

Fins després.

Profe, no tinc internet!!

Us sona aquesta frase? Ja ni la sento, crec que he desenvolupat sordesa selectiva per tanta insistència en el tema.

Sota aquesta crida s'amaguen diversos problemes possibles: No hi ha sortida a la web realment -pel motiu que sigui-, l'ordinador no respon a la velocitat que l'usuari considera adequada -tots sabem que a cada casa hi ha un supercomputador Cray amb un windows plé de jocs i accès administratiu i amb una connexió per fibra òptica dedicada, oi?- o un problema molt senzill amb dues solucions fàcils.

Aquesta tercera opció és la que explicaré avuí; correpon al cas en el qual la crida al Mozilla Firefox (o al Thunderbird, podríem assumir que qualsevol programa de Mozilla) fa que arrenqui i es pari amb un missatge que diu que el programa ja és actiu i no es pot tornar a invocar.

Tenim un problema. Correu amagatzemat, necessitat de navegació,... Què ha passat? En un ordinador autònom és dificil que això passi però en una arquitectura client-servidor com la que es pot trobar a qualsevol centre mínimament organitzat si les connexions tenen errors és molt fàcil que passi -el problema de la delicadesa de la Linkat respecte al sistema de fitxers ho deixem per una altra estona; és seriós-.

Així que el nostre correu és compromés, els nostres favorits i RSS, meravellosament classificats i controlats són inaccessibles -i precissament la nit anterior havíem pensat a fer una còpia de seguretat, però ho havíem deixat còrrer perque era tard-. Anem per parts.

• Si l'equip és autònom, l'apaguem del tot. NO EL REINICIEM, L'APAGUEM. Si tenim sort, el sistema de fitxers es tancarà correctament -potser fins i tot ens fa una comprovació abans de l'arrencada- i veurem com tot funciona de nou. En cas contrari, passaríem a un post de nivell alt.
• Si l'equip és un client, tenim dues opcions:

1.- Convencem l'administrador que reinicii el servidor. Segurament és difícil.
2.- Ho arreglem nosaltres mateixos amb paciència: Accedim a la nostra carpeta personal.
3.- Prenem Control+H. Recordeu les indicacions d'aquest altre post.
4.- Entrem a la carpeta .mozilla.
5.- Entrem a la carpeta firefox.
6.- Dintre hi haurà almenys dues carpetes, una d'elles amb una sèrie alfanumèrica inintel·igible i diferent per a cada usuari. Hi entrem.
7.- Copiem el fitxer bookmarks.html a l'escriptori i la partició de dades. Acabem de salvar les nostres subscripcions.
8.- Tornem a la nostra carpeta pròpia i, simplement, esborrem la carpeta .Mozilla.
9.- Buidem la paperera.
10.- Reiniciem el Firefox, ja es posarà en marxa i podrem recuperar les nostres adreces. Potser haurem de demanar si cal introduïr alguna proxy o alguna altra dada necessària per garantir la navegació.

I ja està. Un altre dia, quan pugui comprovar-ho, us explicaré com es fa per recuperar l'accès sense haver de perdre dades.

Fins després.

Remodelació d'etiquetes

Com que se suposa que aquest engendre és per ajudar qui ho necessiti, he modificat l'estructura d'etiquetes. Al núvol (mireu la columna dreta) teniu totes les etiquetes que són publicades i he afegit a les entrades tècniques una etiqueta que les qualifica per nivell tècnic necessari. La idea és que ben poques siguin de nivell avançat, però ja ho veurem quantes en sortiran.

Espero que això us serveixi d'ajuda per trobar abans la informació. Si creieu que alguna de les entrades és mal qualificada, sempre soc obert a rectificacions.

Gràcies a tots.

La llebre o la tortuga?

La Linkat 3 està programada per defecte per acelerar la velocitat mitjançant un expedient molt simple: No esborra cap fitxer temporal, els actualitza si és necessari i prou.

Ja ho sé, que tots tenim discs durs amb ingents capacitats d'espai i no ens vé d'un grapat de megues, fins i tot d'un giga o dos... o potser sí.

Potser sí perque si treballem amb equips amb un capacitat d'emmagatzematge limitada -i no vol dir pas que siguin vells; un dels darrers models discs durs que ha sortit, el d'estat sòlid o SSD (una mena de targeta de memòria a gran escala) no té preus raonables i no arriba més enllà dels 80 MB- o bé és un equip d'ús compartit aquesta caràcterística es pot tornar crítica -i no entro a quan tenim dos o més sistemes operatius en el mateix ordinador i una partició de dades, això ho deixo per un altre dia-.

Tenim una solució una mica més complexe per a aquest problema però no cal espantar-se, només seguir els passos:

1. Despleguem el menú Sistema.
2. Submenú Sistema.
3. Programa YaST
4. Aquí ens demanará la clau d'administrador. Assumeixo que la sabem.
5. Anem al grup System i ens quedaran marcades les opcions d'aquest grup.
6. Seleccionem l'opció Editor etc/sysconfig.
7. A partir d'ara, anem amb molt de compte perque podem fer molt de mal al sistema. Veurem diversos menús, però ens oblidem de tots i saltem al darrer: System. El despleguem tot clicant a la petita fletxa que trobem a l'esquerra.
8. Massa opcions, oi? No passa res. Les ignorem -per aquesta vegada, si més no- i anem directament al submenu Cron. El despleguem com hem fet al punt 7.
   
9. Tenim ara diverses claus. Si les marquem ens venen explicades, però amb dos petits canvis que fem, ja n'hi ha prou.
10. Ens assegurem que la clau TMP_DIRS_TO_CLEAR conté el valor "/tmp"
11. A la primera clau, MAX_DAYS_IN_TMP ens apareixerà "0". Ho canviem per "1". Amb això, els temporals no s'acumularan d'un dia per un altre. És molt útil per a equips compartits i que de vegades no s'apaguen en setmanes.
12. Ens assegurem que la clau CLEAR_TMP_DIRS_AT_BOOTUP conté el codi "yes" (per defecte, vé desactivada amb el codi "no"). Així, cada vegada que arrenquem l'equip el sistema buidarà tots els fitxers que hi siguin al directori temporal.
13. Cliquem el botó "Finalitza", a la part inferior dreta.
14. Tanquem el YaST. Recordeu sempre que aquest programa ha d'estar obert el mínim temps necessari perque li estem remenant les neurones a l'ordinador (els budells seria amb un tornavís) i sempre és millor no arriscar massa. No oblideu el Doctor Víctor Fronkonstin i la seva criatura. ;-)
    

Això farà que el nostre equip inicii les coses una mica més a poc a poc, però no perdrem espai innecesari per guanyar un o dos segons en l'arrencada de les aplicacions.

La llebre o la tortuga? Em quedo amb la tortuga per ara.

També es pot fer per consola, però llavors no consideraria aquest post com de nivell mitjà. Un altre dia explicaré com fer-ho.

Fins al següent.

HE PERDUT INTERNET!!

Un problema habitual quan es fan experiments amb els escriptoris dels usuaris (a la Linkat 3 venen com a mínim dos de sèrie, el de Primària i el de Secundària amb diferents gadgets per afegir a les barres) és la pèrdua d'algunes barres de pantalla, o components d'elles. La majoria de vegades això no representa un problema crític però hi ha un moment el el qual sí que ho és; correspon a la frase tantes vegades repetida de "He perdut internet!". Traduïda a llenguatge de mecànic és: "No em surt la icona del Network Manager i no sé si el meu equip és connectat o no"... al menys la majoria de les vegades.

La solució ràpida -i que solventa també molts dels problemes que apareixen quan juguem a la babalà amb els escriptoris- és estupidament senzilla:

• Entrem al nostre usuari.
• Entrem a la carpeta personal.
• Prenem la combinació CTRL+H: això ens fa veure una llaaaaarga sèrie de carpetes que comencen per ".", el caràcter que fa que el Linux interpreti que la següent carpeta o fitxer ha de restar amagat. Aquestes carpetes ocultes contenen les configuracions dels programes.
• Esborrem, directament i sense manies, les carpetes .gnome2_private i .gnome2
• Buidem la paperera per assegurar.
• Sortim l'usuari i tornem a entrar. Trobarem que el nostre usuari torna a tenir la mateixa configuració d'escriptori que el primer dia que el vàrem obrir sense haver perdut cap dels fitxers o accesos directes que havíem creat.

Si encara i així no apareix, ja parlaríem d'una alteració molt més greu i potser hauríem de reinstal·lar tot el sistema.

Fins després.

Connexions de xarxa: Usuaris i administradors.

El gestor de connexions de xarxa dela Linkat 3 és el Network Manager; un estàndard de l'escriptori gnome. La funcionalitat d'aquest programa ha estat molt millorada i ja no presenta problemes per gestionar connexions diferents -personalment, prefereixo el Wicd, però...-.

Tanmateix, en els dispositius portàtils es presenta una incidència habitual: Quan una xarxa no és oberta i requereix encriptació, la connectivitat és lenta i difícilment reté les claus.

L'origen d'aquest problema és un comportament habitual del Linux al qual no són acostumats els usuaris habituals de Windows: Els perfils de connexió a WiFi poden ser globals per a tots els usuaris d'un equip o bé propis de cada usuari, i els propis d'usuari són poc estables a la Linkat.

La solució és senzilla:

• Amb el cursor sobre la icona de connectivitat, cliquem el botó dret.
• Editem les connexions i esborrem totes aquelles que no ens interessen. Com més connexions tinguem al perfil, més complicacions i lentitud per a la connectivitat.
• A les connexions que ens interessen hem de marcar un petit requadre que és a la part inferior esquerre amb el rètol Permetre a tots els usuaris.
• A la pestanya de la seguretat de la xarxa introduïm la clau, la qual sí que quedarà fixada ara.
• És possible que ens demani el alguna d'aquestes tres operacions la clau d'administrador. Se suposa que la sabem o que ens la poden subministrar.

Amb això, la velocitat de connexió i els problemes milloren ràpidament.

Fins després.

VLC a la Linkat 3. El problema del so.

La Linkat 3 inclou per defecte un dels reproductors més versàtils i potents dins del software lliure: el VLC. De fet és prou potent per tractar amb DVDs i les seves diverses codificacions i, fins i tot, fer de servidor en streaming. Es a dir, en teoria amb un ordinador emetent podríem passar un programa de ràdio, un video... qualsesvol cosa per a tota la nostra xarxa interna. A més, no té dependència de còdecs externs, ja els porta incorporats en el mateix programa.

Tot i això, hi ha un defecte greu: Així com la pista d'imatge no presenta problemes, la pista de so es dessincronitza i va a cops. Hi ha dues formes de resoldre aquesta situació sense passar per una llarga recerca als repositoris de la Open Suse 11.1:

1.- La solució més efectiva, correcta i oficial és la següent:

Obre el VLC i ves a Eines / Preferències. Aquí ves a "Audio" i a la secció "Sortida" selecciona el tipus "Sortida d'àudio UNIX OSS", fes clic a "Desa" i torna a carregar la pel·lícula.

Pablo Vigo a la pàgina indicada.

2.- Si no tenim temps o ens fa por que tocar el teclat ens mossegui, hi ha una altra solució experimentada directament a les aules. (Gràcies, Txeli).

Obre el VLC una vegada, obre'l una segona vegada i posa el primer en pausa.

Sembla una tonteria, però funciona.

Quan Linux topa amb Ensenyament.

Bon dia, tarda, nit o matinada.

Aquest no és res més que un altre esbojarrat projecte d'aquest segur servidor vostre després d'uns quants anys d'esbatussar-se amb el Linux no només a nivell personal; sinò, com diu el títol d'aquesta entrada, en el complicat nivell en el qual el Linux -la versió oficial amb la qual treballem, la Linkat- es topa amb la realitat de funcionament i les necessitats més o menys senzilles o complicades, reals o artificials dels usuaris.

Perque no hem d'oblidar mai que la majoria dels seguidors d'alguna de les múltiples sectes de Linux tenim, en general, un mínim de nocions informatiques les quals no són necessàriament a la majoria de la gent, i moltes vegades aquells a qui els agrada trastejar amb els programes troben més còmode treballar amb un Windows per la manca de bloqueigs en parts de seguretat... com a mínim fins que algun d'aquests problemes provoca una pèrdua massiva de dades.

Un altre punt de vista és el d'un Coordinador Informàtic que ha de tenir bloquejat tots els equips d'un centre i a qui cada modificació o petit ajust li porta llargues hores per no parlar de la creació d'imatges de seguretat, la restauració d'aquestes o els dinerals pagats en llicències moltes vegades no necessàries o en equips nous per l'obsolescència programada del software comercial; com podeu imaginar, és molt diferent.

Em deixo de divagacions: Allò que intentaré fer aquí és anar introduïnt petites receptes dissenyades a peu d'aula per ajustar i facilitar el funcionament de la Linkat a nivell dels nostres centres i, de vegades, seran extretes de les pàgines oficials del projecte Linkat, però si són duplicades, seran més fàcils de trobar.

Us agrairé tots els comentaris que em podeu fer i, si hi ha cap consulta, faré el possible per respondre-la.

Molt agraït a tothom i benvinguts a la trinxera.